Les Marrades del Grau d’Olot

Antic tram de l’antic camí ral de Vic a Olot de 3,6 km que permet situar-se en un entorn històric i arqueològic únic i poc usual.

Pont de l’Hostalot

Sortim amb pluja, però quan arribem al coll de Pruit, al cor del Collsacabra,  cauen unes tímides gotes. Caminem fins al mas La Serra, ara un allotjament rural on esmorzem el que portem a la motxilla i ens obsequien amb porrons de vi i cafès.

Per anar d’Olot a Barcelona, el camí de Vic que travessava el Collsacabra de nord-est a sud-est sempre ha estat el més recte i utilitzat. Fins a quasi els inicis del segle passat, la ruta entre l’Osona i la Garrotxa, i en part també entre Barcelona i França, va ser aquest camí ral. D’orígens romans, l’època comtal canvià aquest panorama, i van néixer nous recorreguts. A principis del s. XX es va acabar l’actual carretera de Vic a Olot i l’antic camí va caure en desús; només es tornà a utilitzar com a camí de fugida pels soldats republicans, el febrer de 1939, i també com a camí ramader.

Camí ral d’Olot a Vic

Aquest tram estava fet a consciència, per resoldre les dificultats del terreny i la topografia (molts pendents i zones abruptes). Hi ha moltes restes dels murs de contenció que sostenien la calçada, amb pedres en sec. El paviment calçava les fortes rampes i les corbes amb lloses i esqueis de pedra calcària, clavades en forma de “plec de llibre” i reforçades per filades tranversals (que actuaven alhora de trenca-aigües). S’han conservat també restes de desguassos en forma de voltes de pedra.

De seguida que reprenem el camí des del mas La Serra, trobem l’Hostalot, un annex de l’Hostal del Grau, per a gent pobra. Una mica més endavant, hi ha el Pont Vell de l’Hostalot, que servia perquè el camí creués la riera del Grau. És d’un sol arc, fet amb grans pedres tallades i hi passa un rierol estret d’aigua. Continuant, trobem l’Hostal del Grau, un edifici gran i quadrat, amb un vestíbul de 5 pòrtics i columnes de pedra i, al primer pis, cinc arcs rebaixats en una galeria oberta. Abans, tot l’edifici estava encerclat per un mur exterior.

Hostal del Grau

Baixant un xic més avall, a la dreta del camí, es pot creuar un petit torrent endinsant-nos en la roureda -just per sobre les marrades del Grau- on hi ha la Mina dels Bandolers, un call natural d’uns 60 m de llarg i una alçada de 2 a 4 m. Encara que està destapada, s’hi havia fet una teulada natural de terra, perquè els malfactors s’hi amaguessin (una pastora del mas del Coll, amistançada amb un d’ells, els informava). Quan ho van descobrir i els van agafar, es diu que alguns foren penjats d’una de les bigues del menjador de l’Hostal del Grau; també es diu que es van escampar els trossos del seus cossos pels voltants, perquè no quedessin ganes a ningú de continuar robant.

Mina dels Bandolers

La pluja va i ve, però no ens impedeix caminar. Tot és baixada i a sota d’un tram del camí, a l’esquerra, hi ha una fita amb la inscripció: “Laudetus Nomen Domini” (Lloem el nom del Senyor), l’escut de Vic (que era c/de Barcelona) i l’any 1731.

Fita

Baixant avall amb precaució (les pedres rellisquen) arribem a un gran prat i caminem fins a la casa del Molí Vell, un molí hidràulic medieval que encara conserva part de les primitives estructures; a l’estar prop del camí ral, també va ser un hostal (hi solia haver fileres de matxos amb les alforges carregades conduits per mossos i traginers que feien el recorregut entre les dues ciutats); hi ha un paller i panotxes de blat de moro recollides; un gos ens ve a saludar, sembla que necessitat de moixaines.

Casa del molí vell

D’allà, per un estret caminoi entre camps llaurats, arribem als Hostalets d’en Bas.

Hostalets d’en Bas

Hostalets d’en Bas

Dinem al restaurant Puigsacalm, de Joanetes (Vall d’en Bas), un lloc que us recomanem.

Km 9. Temps: 3 hores. Altura màxima 1.084 m. Altura mínima 476. Desnivell acumulat negatiu: 650 m.

Organització: Club Muntanyenc Mollet

La pesca del salmó al Iemen

Basada en una novel·la de Paul Torday explica la història d’un científic, Fred Jones (Ewan McGregor), que treballa al Ministeri de Pesca britànic, a qui li proposen un projecte d’introduir la pesca del salmó al Iemen. “No hi ha aigua. Impossible”, exclama ell. Però Patricia Maxwell (Kristin Scott Thomas), la cap de relacions públiques del Primer Ministre, hi veu l’oportunitat de desviar l’atenció pública per la mala política que estan fent a Afganistan. “Un tema amable, de bona relació entre orient i occident”, diu ella. I a partir d’aquí, el científic, casat amb una dona on l’amor s’ha esfumat fa dies, es veu obligat a tirar endavant.

Viatja a Escòcia, on viu el xeic (Amr Waked) que apadrina el projecte, acompanyat de Harriet (Emily Blunt), responsable de l’empresa que té l’encàrrec de tirar-lo endavant. La notícia que el seu promès, un sergent, ha mort a Afganistan, la fa trontollar, però finalment, tots tres viatgen al Iemen. I el que d’entrada semblava una idea estrambòtica, va prenent forma. El científic va sintonitzant amb el xeic, de qui va pensant que no és tan boig com es creia, i es va entenent amb Harriet. Llavors arriba per sorpresa el soldat que no era mort, en un muntatge de la Relacions públiques, on veiem de què és capaç el poder polític davant els mitjans informatius.

Dirigida per Lasse Hallström (Les normes de la casa de la sidra, Chocolat, Casanova…) va buscar-se el guionista de Slumdog millionaire, Simon Beaufoy, i van rodar les escenes del Iemen a Uarzazat, al Marroc.

Pel·lícula sense pretensions profundes, que encomana optimisme i, la veritat, en els moments que vivim, necessitem a dosis altes. Els miracles no existeixen, però la certesa que cal molta “fe”, com diuen al film, o “tossuderia”, si ho preferiu, per aconseguir fer projectes, hi queda ben palesa. No acaba precisament de la millor manera, però quan caiem, hem de tornar a alçar-nos.

Weimar

Weimar. Belvedere

Amb 65.000 habitants, és una de les ciutats alemanyes més joves, perquè hi ha la Universitat de la Bauhaus, que atrau nombrosos estudiants estrangers. L’edat d’or de Weimar va ser el XVIII i XIX, amb la presència de Goethe, Schiller, Herder…, però List, Bach i Nietzsche hi van fer estades. Una part important del seu terme municipal és zona verda, amb un gran parc enmig de la ciutat on sempre hi ha gent passejant o corrent. Té teatres, cinemes oficials i alternatius, esglésies, museus i nombrosos cafès i restaurants. Els noies i noies que viuen a la residència d’estudiants paguen 150 € al mes, tot inclòs i poden menjar des d’1,5 a 3 euros al menjador universitari, bastant sorprenent en un país amb un nivell de renda més alt que el nostre.

Weimar. Schloss

Un dia caminem fins al palau de Belvedere a uns 6 km. En els primers jardins hi ha el cementiri soviètic; a la reixa de ferro, una estrella roja; en un lateral, la falç i el martell. El palau (Schlöss) és maco i es pot visitar. Té dos edificis laterals del mateix estil, on hi ha dependències de l’escola de música, que també ha construït un nou edifici, perfectament integrat al paisatge. Una altra zona verda és el bosc i parc de Tiefurt. seguint el riu en direcció contrària de Belvedere, un llogarret plàcid amb església, palauet, restaurant i quatre cases.

Weimar i Bach

Dins la ciutat, places i carrers amb noms de músics i filòsofs, imponents edificis que són museus o escoles de música, un altre palau (Stadtschloss), també centre de cultura, o la Biblioteca Anna Amalia, un lloc molt especial, on veiem l’exposició temporal Galilei, Goethe and Co sobre llibres autògrafs. La darrera cosa que fem és anar al Teatre Nacional (on el 1919 es proclama la República democràtica) a veure Les noces de Fígaro.

Ajuntament de Weimar

Però també hi ha barris força degradats, on viu gent pobre i poc integrada; molts són producte de la RDA, gent grisa, sense llum als ulls, se’ls veu tristos i arrossegats, que no entenen això dels centres comercials, com si encara no haguessin paït que allò es va acabar. Per cert, a 10 km de Weimar hi ha el camp de concentració de Buchenwald. Quan el malson nazi es va acabar, els soviètics van fer servir les mateixes instal·lacions (del 1945 al 50) per tancar-hi exnazis i dissidents. Un pastor evangelista, per exemple, era sospitós pel simple fet de tenir religió; a la seva filla, a l’escola li deien “subversiva” quan encara no sabia què volia dir aquesta paraula, i no va poder estudiar a la universitat, perquè “no era de fiar”.

Erfurt. Catedral i Sant Severí

La capital de Turíngia és Erfurt, que té 200.000 habitants i un nucli històric important. Hi arribem amb tren i anem cap al centre, per la plaça Anger i el pont Schösser, on hi ha un molí, fins a la plaça de l’Ajuntament. Des de la plaça Dom, quan alcem la vista veiem, imponent dalt d’un turó, la catedral, i al costat, l’església de Sant Severí. Per cert, una catedral de formes estranyes, ja que es veu del darrera i té una façana lateral doble a partir d’un vèrtice, en un lateral. A l’altra banda, molt amunt, hi ha la Ciutadella Petersberg, una fortalesa amb túnels i una església romànica. Des de la plaça de l’Ajuntament, cap a l’altra banda, s’arriba al pont de Kramer, un antic pont de mercaders amb botigues. La ciutat és encantadora, amb edificis, façanes i botigues.

Eisenach. Casa natal i museu de Bach

A uns ¾ d’hora hi ha Eisenach, famosa per dos personatges, Luter i Bach. Passem per la casa de Luter, al centre del poble, però el més potent és el castell que hi ha dalt de tot la ciutat, on també va viure i escriure. La ciutat té l’honor d’haver estat el lloc on va viure Bach. En una petita plaça hi ha la seva casa natal i el museu, un edifici modern, molt ben muntat des del punt de vista musical i didàctic. En una cafeteria de la mateixa plaça mengem un goulash de carn amb col, pastanaga i dues grans boles de patata, típiques de la regió (goulash kloser Turingern).

Leipzig. Ajuntament

Fora ja de la regió vam fer una escapada a Leipzig, amb fama d’underground, a la regió de Saxònia. Hi arribem a través d’ondulacions suaus de camps plantats de cereals que comencen a créixer, alguns riuets, restes de castells i poblets. Una mica abans d’arribar-hi, grans fàbriques abandonades, del període soviètic, ara amb vidres trencats i grafits. L’estació central, construïda a principis del XX és la més gran d’Europa, diuen. Hi ha un parell d’esglésies importants, la de S. Nikolai i la de S. Tomàs, on Bach fou mestre de cor, i hi és enterrat; encara ara, aquest cor de joves és famós arreu. També hi ha un grup de galeries antigues d’art déco, les Specks Hof, les Mädlerpassage i un soterrani de voltes del XVI, Auerbachs Keller, inmortalitzat per Goethe al Faust, ara restaurant, on dinem. Fem el cafè no gaire lluny, al Riquet Cafè, d’estil vienès, modernista. Per carrers i places, instal·lacions (arbres amb bufanda, cadires en un escenari…). A la plaça Burg, una llarga torre i l’Ajuntament renaixentista. D’aquí arribem a la plaça Augustus on, en una banda hi ha l’edifici de l’òpera i en l’altre, el de l’orquestra simfònica, una de les més ben valorades del país. Ens crida l’atenció, a la mateixa plaça, la construcció d’una secció de la universitat en una antiga església gòtica, que han remodelat completament tot respectant el rosetó i alguns vitralls.

Tiefurt. Weimar

Tot ens ha encantat, però només per veure Weimar, ja val la pena venir aquí. Ens hem allotjat en un petit pis del centre, sense pretensions, però correcte: Altstad Ferienwohnung, Jacobstrasse, 42.

Berlin

El 1989 cau el mur. El 1995 hi viatjo per primer cop. El 2012 hi torno. La transformació és gran, però encara hi ha molta feina. D’una Alexanderplatz tètrica i caòtica en trobo una més organitzada, amb el mateix pirulí, punt de referència necessari. D’una Postdamer que era una gran esplanada plena de grues, hi trobo edificis com el de Sony, DH o la torre Debis (acabada en verd), de Daimler. I constants referències, aquí i allà, del drama del mur, una història que no han paït.

Postdamer Platz, un peu a l'est, l'altre a l'oest

Visitem East Side Gallery, on hi ha el tros més gran conservat, d’1,3 km, on més d’un centenar d’artistes de totes menes i països hi van participar fent murals. El metro passa sobre un pont roig amb torres neogòtiques, l’Oberbaum, del 1896, renovat per Calatrava. Més enllà, hi ha una enorme estàtua de metall, Molecule Man, al mig riu. Un altre lloc que convé visitar és Gedenksstatte Berliner Mauet (metro Bernauer), una zona amb trossos de mur, restes de túnels d’escapada, un centre de documentació, l’església de la reconcialiació, etc. Finalment, es pot anar al Checkpoint Charlie, el punt on es passava d’una banda a l’altra.

L’edifici ocupat de Tacheles continua okupat, malgrat els permanents intents d’enderrocar-lo. L’any 95 ja ho deien, però encara continua dempeus. A l‘església Marien tocant a la plaça de l’Ajuntament (Rothaus) estan recollint diners per rehabilitar un mural preciós que està fet pols, la Dansa de la mort, que pràcticament ja no es veu.

Frescos de la Dansa de la Mort. Església S. Marien. Berlin

El dia que anem a visitar el Reischtag, passem abans per l’Holocaust memorial: 2.711 blocs de formigó en record dels 1.400 jueus morts pel nazisme. A prop, a l’altra banda de la carretera, dins el bosc, hi ha el Memorial als homosexuals perseguits pels nazis, un cub de formigó buit per dins, on van passant imatges d’un documental. Reivindicat quan es plantejà el memorial de l’Holocaust, el 92, es va aconseguir inaugurar-lo, finalment, el 2008. I el que no es pot perdre és la visita a la cúpula de vidre de Norman Foster, al Parlament, des d’on es veu tota la ciutat. Sense respiració, això és el que sents quan la veus que admires la ciutat des de dalt, en un panorama de 360º.

Cúpula del Parlament. Berlin

Cúpula del Parlament. Berlin

Si teniu ganes de veure botigues, els dos carrers obligatoris són Kunfurstendamm (Ku-dam), on hi ha els magatzems KDW (el dia que hi vam anar no hi cabia ni una agulla!), i Friedrichstrasse, on tres grans cubs acullen multitud de magatzems i botigues, però també disseny. Al Q207, de Jean Nouvel, hi ha les Galeries Lafayette; el Q206, de l’americà Cobb, imita les formes de l’art decó i el Q205, de l’arquitecte de Colònia Oswald Mathias té al centre del vestíbul una escultura de cubs de colors de materials de reciclats, “Turm von Klythie” de l’americà John Chamberlain. Aquell dia vam sopar una bullavesa sensacional a la peixateria de les Lafayette. El tercer lloc de botigues, però diferent dels anteriors, és Hackedsche Höfe, un complex de patis amb cases, botigues, teatrets i bars; és una mica laberíntic, i ens ha encantat el tipus de botiga i tallers artesanals, els bars, la calma…

Galeries Lafayette. Berlin

A l’illa dels Museus hi ha quilos d’art. Aquest cop no hi vam entrar; l’altre havíem visitat el museu de Pèrgam i, és clar, ens va encantar.

East Side Gallery. Berlin

Ens vam allotjar a Courtyard by Marriott Berlin-Mitte Axel-Springer-Str. 55, a Mitte, molt bé.

The ides of march

Stephen Meyers, interpretat per Ryan Gosling

El drama passa lluny de casa nostra, però aquí, de campanyes electorals ja en portem unes quantes i potser cada vegada ens assemblem més al màrqueting polític americà (encara que no fem primàries o idus). Per això ens interessa veure la pel·lícula i plantejar-nos què passa aquí i allà.

Stephen Meyers (Ryan Gosling) és el segon de l’equip de campanya electoral del governador demòcrata i aspirant a la presidència, Mike Morris (George Clooney). Creu en ell, pensa que serà un bon president i s’esforça en treballar perquè això sigui possible. Però un dia, Tom Duffy (interpretat per Paul Giamatti, ben recordat pel seu paper a Entre copes), cap de campanya del seu oponent, li planteja passar-se a les seves files; s’hi nega. Uns i altres van al darrera del senador Thompson (Jeffrey Wright), que es ven (ell i els seus vots) al qui li ofereixi un lloc millor en el proper govern. Una becària, filla d’un important polític catòlic, se’n va al llit amb Stephen (encara que ho sembli, no totes les becàries tenen sexe amb els seus caps!), però poc després, aquest descobreix un fet -que no expliquem- que li fa perdre la feina i tota la confiança en el seu idealitzat Mike Morris. Es transforma, maniobra. Ja res és innocent.

Paul Giamatti

Basada en una obra de teatre de Beau Wilimon (Farragut North), que havia treballat en campanyes electorals, va afirmar que la majoria de les qüestions que s’hi plantegen són certes: l’incompliment de la llei, la manipulació de la democràcia, les maniobres del poder… L’any 2008 Clooney ja estava a punt de rodar, però vista la il·lusió que hi havia amb el candidat Obama, els va semblar que no era el moment. Ara les esperances ja no són les mateixes, i per això ha arribat la pel·lícula. Preguntes com: tot mitjà és bo per aconseguir el que sembla millor? És inevitable embrutar-se? Tot té un preu? Com hem de fer servir el nostre poder a través dels vots? Què té a veure el que es planteja en campanyes electorals i el que fan després? Preguntes, en definitiva, sobre com gestionem les nostres democràcies, que cada vegada veiem més difícil de fer.

Ens ha agradat el treball sobri dels principals actors. George Clooney dirigeix, és guionista, productor i fa un dels papers principals en aquest film. Bon guió, bona direcció… i Leonardo di Caprio, un dels productors executius.

Amsterdam

Barri Roig. Amsterdam

He tornat de nou a Amsterdam i ens hem allotjat a l’HotelCitizenMAmsterdamCity, un lloc informal, simpàtic, de disseny. Només teníem un cap de setmana però ha estat aprofitat. De nit, a Leidseplein, una plaça animanda, amb el Teatre municipal (un edifici de rajola roja) i l’Hotel American. En una cantonada, la nova botiga Apple.

Hotel American. Amsterdam

Hotel Citizen. AMsterdam

Amsterdam és una ciutat assumible i fàcil de visitar. Un nucli antic, canals concèntrics, una esplanada amb els museus més importants… i tramvies que et porten fàcilment a tot arreu. El matí de dissabte, des de l’Estació Central, d’estil renaixentista neerlandès i elements gòtics, caminem fins al barri de Jordaan, amb els canals de Prinsen, Keizer, Heren i Singel, per aquest ordre. Tranquil, bicis, l’església del Nord, el mercat, canalets com Egelantiers i Bloem, encantadors, un flamenc que passeja per la vorera, un cigne que llisca per les aigües quietes… i arribem a l’Església de l‘Oest on hi ha enterrat Rembrandt, a prop de la casa d’Ana Frank.

A la plaça del davant hi ha el monument als lluitadors pels drets gais. Caminem cap a la plaça Dam tot veient el Palau reial pel darrera; abans, però entrem a un edifici neogòtic, ara centre comercial, MagnaPlaza; després entrem a església nova NieuweKerk d’estil gòtic, amb grans columnes, vitralls i una trona de fusta potent. Des del centre de la plaça, veiem el Palau reial, del XVII, construït sobre pilones de fusta; això és el centre neuràlgic de la ciutat, una mena de plaça Catalunya de Barcelona. Passegem per Kalver, el carrer de vianants més concorregut de la ciutat i en un racó amagat hi ha el Beateri, un pati envoltat de petites cases on vivien dones de forma comunitària (ara és una mena de residència per a dones solteres).

Beateri. Amsterdam

Vorejant el Singel arribem a la torre Munttoren, i anem cap al mercat de flors, a la riba del canal Rokin. Després de dinar anem al Barri Roig: una botiga de roba interior picant, una altra de condons, molts grups d’homes amb els ulls oberts, rient… carrerons estrets on ni tan sols pots estirar els braços, amb els aparadors amb la mercaderia: noies. Trist, però millor legal.

Barri Roig. Amsterdam

Caminem fins al port i anem al museu NEMO; després tornem cap a Montelbaanstoren una torre que formava part de la muralla de la ciutat i continuem cap a plaça Nieuw, on hi ha la casa de les Peses, De Waag. Canviant de barri, pugem fins al canal Amstel per veure el pont més famós, Magere Brugun dels 1.820 ponts, com els que pintava Van Gogh. Per error, agafem un tramvia en direcció oposada i ens trobem a les illes de Java i KNSM, gairebé sense gent. Aquell vespre sopem al cafè de l’Hotel American (fa anys només hi vaig prendre un cafè, una mica hem prosperat!).

Canal. Amsterdam

L’endemà anem al Muziektheater, el teatre d’Òpera i Dansa, al costat de l’Ajuntament. Un rètol anuncia el camí per a bicis des d’Amsterdam fins a Brussel·les. Molt bé! A l’esplanada dels museus, envoltats de cases luxoses de venda i exposició de diamants hi ha el Rijmuseum i el Van Gogh (aquest cop no hi entrem). El darrer barri que visitem és el de Pijp, un lloc multicultural i animat, però sense gaire ambient, i el mercat d’Albert Cuyps just tanca els diumenges.

Tulipes al mercat flotant de les flors. Amsterdam

Tota la gent que hem trobat (persones que ens veien mirant un mapa i s’oferien a explicar-nos, cambrers, gent de l’hotel…) és amable. Feia 30 anys i m’ha tornat a encantar. És una ciutat relaxant, culte, oberta, amable.

Intocable

“On trobaràs un tetraplègic”? Pregunta Driss a Philipe: “Doncs on el vas deixar”!

Així comença aquesta pel·lícula on trobem dos mons oposats i diferents, el d’un aristòcrata tetraplègic i el d’un xicot d’un barri d’immigrants de París, que és contractat a prova per tenir-ne cura. I, amb ganes de viure el primer, i sense complexos ni manies el segon, comencen a canviar de vida, cadascun a la seva manera.

Els guionistes i directors, Eric Toledano i Olivier Nakache han partit d’una història real per fer una comèdia dramàtica on exposen sense traumes ni tristeses la relació d’un i altre.

François Cluzet en el paper de Philipe (ja el coneixíem de Petites mentides sense importància), i Omar Sy, que dóna vida al cuidador, saben estar en el punt, cadascun el que li toca. La banda sonora pertany, també, als dos mons; així, passem de Chopin i Vivaldi a cançons de la banda Earth Wind & Fire, com Setembre i Boogie Wonderland. També ens ha agradat la fotografia, especialment en els paisatges exteriors.

Ens ha agradat. Hem sortit del cine bé, amb optimisme, contentes de veure com es pot lluitar amb alegria.